La llum del passadís
tan baixa,
els miralls plens de pols del temps,
els vostres peus surten pel llençol
i el món us queda lluny,
adormits.
Tinc els ulls trencats de fer llistes,
de currículums que no trucaran,
el mòbil mut damunt la taula
com si em digués que ja no importo.
I ploro quan dormiu,
que no ho senti ningú,
m’empasso tot el crit
perquè no us caigui a sobre.
I ploro quan dormiu
com si aquesta fos l’última nit,
i us juro en veu molt baixa:
“aquest sostre és vostre per sempre…”
La foto d’ella a la cuina
m’il·lumina amb el seu riure,
li parlo fluix, li dic “no arribo”,
i el silenci em cau com aigua freda…
Un sobre blanc sota la porta,
paraules dures i fredes,
deutes i més deutes,
i la por em glaça la pell…
I ploro quan dormiu,
que no ho senti ningú,
m’empasso tot el crit
perquè no us caigui a sobre.
I ploro quan dormiu
com si aquesta fos l’última nit,
i us juro en veu molt baixa:
“aquest sostre és vostre per sempre…”
Si demà ens cau la casa
jo us faré lloc al pit,
si el món ens tanca la porta
jo us sabré dur amb mi.
Que vinguin nits més negres,
que jo no penso fugir,
mentre us senti respirar
mai no estareu sols…