Va ser a la costa d’un poble petit,
sol a les pedres, brisa de nit,
tu vas somriure i tot va canviar,
i jo vaig sentir, que s’em parava el pit.
Carrers de pedra, llum de vespre,
una cançó sonant des d’algun balcó,
tu caminaves com qui no té pressa,
i jo et seguia amb el cor a la ma.
I vam riure sota els fanals,
amb el vent jugant dins dels cabells,
com si el món parés només per nosaltres,
com si l’agost no s’hagués d’acabar mai més.
Aquell estiu a Itàlia,
tu i jo davant del mar,
la lluna sobre l’aigua,
i el món deixant-se anar.
Aquell estiu a Itàlia,
jo vaig aprendre a estimar,
i encara et porto a dins
com una onada que mai se’n va.
Després setembre va tancar les portes,
i el tren va endur-se la teva olor,
però hi ha petons que no perden mai força,
ni quan els anys els cobreixen de pols.
He vist mil ciutats, mil cares noves,
cap m’ha encès com ho feies tu,
perquè hi ha amors que viuen per sempre,
encara que el temps els vulgui fer muts.
I si algun dia et torno a trobar,
en algun port banyat de blau,
jo sabré que el meu cor t’esperava,
des d’aquell estiu que no s’ha acabat.
Aquell estiu a Itàlia,
tu i jo davant del mar,
la lluna sobre l’aigua,
i el món deixant-se anar.
Aquell estiu a Itàlia,
jo vaig aprendre a estimar,
i encara et porto a dins
com una onada que mai se’n va..
(i…, encara et porto a dins)
(ohhh, ohhh, si, et porto dins)