Fa molts anys que vaig perdre la mare,
gairebé no recordo la veu;
he crescut fent-me forta en silenci,
preguntant-li a la nit: «On ets?»
Un advocat em va trucar una tarda,
i tot el meu món va tremolar:
«Tens una germana que no coneixes,
algú que el pare et va amagar».
Vaig arribar amb el cor ple de dubtes,
sense saber si parlar o fugir;
vas obrir-me la porta i, en mirar-te,
vaig sentir que la mare era amb mi.
Eren els seus ulls, era el seu somriure,
aquell gest que guardava en el cor;
no vam dir-nos ni una paraula,
les llàgrimes ho van dir tot.
Tens els ulls de la mare,
la seva llum quan em mires;
quan m’agafes fort les mans,
sento el seu amor reviure.
Plora amb mi, germana meva,
pels anys que no hem compartit;
vam créixer sempre separades,
però el destí ens ha unit.
(ohhh, si, ens ha unit!!!)
No va ser-hi quan tornava d’escola,
ni quan em van trencar el cor;
no va veure’m complir els meus somnis,
ni aixecar-me després de cada cop.
I ara t’explico, entre llàgrimes,
quantes nits li vaig voler parlar;
quants aniversaris vaig passar sola,
quants records que se’ns van escapar.
Tens els ulls de la mare,
la seva llum quan em mires;
quan m’agafes fort les mans,
sento el seu amor reviure.
Plora amb mi, germana meva,
pels anys que no hem compartit;
vam créixer sempre separades,
però el destí ens ha unit.
(ohhh, si, ens ha unit!!!)
Mare, si des d’algun lloc ens escoltes,
mira’ns juntes: ja ens hem trobat;
ella té els teus ulls i el teu somriure,
i quan em parla, et torno a escoltar.
Tens els ulls de la mare,
la seva llum quan em mires;
quan m’agafes fort les mans,
sento el seu amor reviure.
Plora amb mi, germana meva,
i després tornem a somriure;
no vam poder créixer juntes,
però ara ens queda tot per viure.
Vam plorar per la mare i per nosaltres,
pel que el temps ens havia robat;
i abraçades, sense dir paraula,
vam sentir que ella havia tornat.