Treballo en un bar de poble,
de pas i llums de neó,
on entra gent que no recordo,
i on un dia vas entrar tu.
Duies la carretera als ulls,
i el cansament sota la pell,
vas demanar-me un cafè sol,
i em vas encendre el món de cop.
Des d’aquell dia, cada tornada
em deixa el cor fora de lloc,
i quan la porta torna a tancar-se
tot queda massa fosc de cop.
Ets l’home que sempre torna,
i em juro no esperar més,
quan la nit ja em pesa massa
i el silenci torna al meu cor…
Ets l’home que sempre torna,
i jo no en tinc mai prou,
per molt que et digui “aquest cop no”,
sempre et torno a obrir el cor.
(ohhh, obrir el meu cor)
(ohhh, obrir el meu cor)
Hi ha dies llargs de cadires buides,
de gots bruts i olor de cafè,
i jo et busco en cada cotxe
que baixa lent pel carrer.
No m’has promès cap casa blanca,
ni un calendari al nostre nom,
però quan em mires tot s’atura,
i ja no em pesa tant el món.
No et demano cap promesa,
ni cap demà escrit per tots dos,
només que quan la nit et perdi
trobis la llum del meu racó.
Ets l’home que sempre torna,
i em juro no esperar més,
quan la nit ja em pesa massa
i el silenci torna al meu cor…
Ets l’home que sempre torna,
i jo no en tinc mai prou,
per molt que et digui “aquest cop no”,
sempre et torno a obrir el cor.
(ohhh, obrir el meu cor)
(ohhh, obrir el meu cor)