Diuen que són bromes, que no n’hi ha per tant,
però cada paraula em va trencant.
Vaig cridar ben fort, però ningú em va sentir,
fins que tu em vas mirar i em vas dir:
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no és cap broma si et fa mal per dins.
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no deixarem que et tornin a ferir.
Que no et robin la veu,
que no et facin sentir petit.
Si tot el món et gira l’esquena,
tu i jo farem que ens hagin d’escoltar.
Cada matí duc la por a la motxilla,
al pati em busquen, m’insulten, m’humilien.
Arribo a casa i intento explicar-ho,
però em senten, no m’escolten, i prefereixen ignorar-ho.
Però ignorar no cura el dolor,
ni una ferida desapareix amb por.
No demano ser fort ni aprendre a perdre,
només necessito que algú em digui…
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no és cap broma si et fa mal per dins.
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no deixarem que et tornin a ferir.
Que no et robin la veu,
que no et facin sentir petit.
Si tot el món et gira l’esquena,
tu i jo farem que ens hagin d’escoltar.
Vaig parlar amb la mestra quan tothom va marxar,
va dir: “Són coses de nens, ja se’ls passarà.”
Vaig tornar a classe pensant que era culpa meva,
mentre el meu silenci els donava més força.
Tu vas seure al meu costat sense preguntar,
vas dir: “Jo també ho vaig haver de passar.”
No em vas dir que exagerava ni que fos més valent,
em vas mirar als ulls i vas dir: “Jo sí et crec.”
Per qui plora sol quan ningú no el veu,
per qui té por que li trenquin la veu.
No és dèbil qui demana protecció,
el dèbil és qui necessita fer mal per sentir-se millor.
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no és cap broma si et fa mal per dins.
Jo sí et crec, jo sí et crec,
no deixarem que et tornin a ferir.
Que no et robin la veu,
que no et facin sentir petit.
La vergonya no és teva,
és de qui et vol destruir.
Jo sí et crec, jo sí et crec,
la teva història importa, tu també.
Cridarem tan fort que ho sentirà el món:
no més silenci, no més por.
No són bromes si fa mal.
No és un joc si tens por.
Quan ningú vulgui escoltar-te…
jo sí et crec.
ohhh, jo si et crec!!!