Tants camins que ens van perdre en ple soroll,
i ara tornes com la calma d’un far sol,
duus al rostre un tros de temps que no s’ha esborrat,
i en el meu cor despertes tot el que havia amagat.
Sé que vam caure, però mai del tot,
quedava un fil que no es va trencar,
i quan em mires torna aquell foc,
com si el destí ens tornés a cridar.
Perquè tu i jo reneixem, com la llum d’un nou matí,
i cada pas ens acosta al que sempre hem sentit.
És tan estrany retrobar-nos, i alhora tan senzill,
com si el temps hagués guardat el teu nom dins del meu pit.
Ara el món fa menys soroll quan vens cap a mi,
i els teus ulls diuen veritats que abans no sabíem dir,
hem après a caminar sense pressa, costat a costat,
amb l’esperança d’un futur que ens espera callat.
Sé que vam caure, però mai del tot,
quedava un fil que no es va trencar,
i quan em mires torna aquell foc,
com si el destí ens tornés a cridar.
ohhh, ens tornés a cridar!!!
Perquè tu i jo reneixem, com la llum d’un nou matí,
i cada pas ens acosta al que sempre hem sentit.
És tan estrany retrobar-nos, i alhora tan senzill,
com si el temps hagués guardat el teu nom dins del meu pit.
I si la vida ens separa un altre cop,
buscarem el camí per tornar.
Perquè aquest amor, que dormia fosc,
sempre ha volgut tornar a brillar.
I tu i jo… reneixem.
ohhhh, renaixem!!!