Cada vespre t’escolto com cantes,
la teva veu, travessa el meu apartament,
jo t’espero, sol devant del piano,
fent-me el fort enmig del confinament.
No sé qui ets, però em fas tremolar,
cada nota em truca des del replà,
segueixo el rastre del teu cant sincer
i el meu cor s’encén, quan tornes a cantar.
Només la teva veu per l’escala
fa que aquest pis em sembli casa,
m’enamoro d’un rostre invisible,
d’uns ulls que encara no conec.
(ohhh, que encara no conec!!!)
(ohhh,ohhh,ohhh)
Avui t’acompanyo amb el piano,
copiant-te l’ànima sense voler,
rius fluixet quan jo m’equivoco,
i aquest error em fa creure en tu més.
Em pregunto si també m’escoltes,
si busques el meu so al replà,
si sents que algú respira amb tu
quan la ciutat cau, i tot queda fosc.
Només la teva veu per l’escala
fa que aquest pis em sembli casa,
m’enamoro d’un rostre invisible,
d’uns ulls que encara no conec.
(ohhh, que encara no conec!!!)
(ohhh, ohhh, ohhh)
Un dia el silenci em pesa massa,
agafo valor i començo a pujar,
segueixo el fil de la teva nota,
i toco el teu timbre, a punt de tremolar.
Obres la porta i tot encaixa,
la veu, el to, la teva mirada,
ara cantes amb mi, a sobre del piano,
i la distància cau, mentres el dia baixa.
(mentres el dia Baixa …)
(mentres el dia Baixa …)
(ehhh, ehhh, ohhh)
(ohhh, ohhh, ohhh)