Al mateix cafè de cada tarda,
tu mirant la pluja al finestral,
jo amagava el fred sota la jaqueta,
tu un silenci trist, jo un pas fatal.
Tu escrivies sola en una llibreta,
jo passava el temps sense parlar,
i sense buscar cap gran promesa,
vam riure junts i vam conectar.
I a poc a poc, sense fer soroll,
vas entrar tan endins de mi,
com una llum petita dins la boira,
com qui no promet res, però em fa sentir.
Que no s’apagui mai
aquesta llum que em queda quan et tinc a prop,
que no s’apagui mai
aquest batec salvatge que ens ha unit de cop.
I si el món ens vol trencar,
jo et vindré a buscar dins de la foscor,
que no s’apagui mai
aquest foc que ens crema dins el cor.
(ohhh, que crema dins el cor …)
(ohhh, que crema dins el cor …)
Però la vida et crida des de lluny,
i l’estació ens trenca aquest instant,
jo no sé si dir-te que et quedis,
o estimar-te i deixar-te anar.
Tu m’agafes lenta de la mà,
i em somrius com qui ja ho ha entès tot,
que hi ha amors que no fan gaire soroll,
però et canvien per sempre el món.
Si demà la ciutat t’emporta lluny,
jo et sabré trobar dins del record,
perquè hi ha noms que viuen a la pell,
i petons que no oblida mai el cor.
Que no s’apagui mai
aquesta llum que em queda quan et tinc a prop,
que no s’apagui mai
aquest batec salvatge que ens ha unit de cop.
I si el món ens vol trencar,
jo et vindré a buscar dins de la foscor,
que no s’apagui mai
aquest foc que ens crema dins el cor.
(ohhh, que crema dins el cor …)
(ohhh, ohhh, dins el cor …)
(ohhh, dins el cor …)
(ohhh, dins el cor …)
(ohhh, dins el cor …)