Plou, i el cel té memòria,
jo només tinc aquest sentiment.
La ciutat fa llum petita…
i el teu nom em crema per dins.
He deixat la teva tassa,
al mateix lloc de sempre.
La casa parla en silenci,
i jo no sé què fer-ne.
Les fotos miren a terra,
com si tinguessin por.
I el teu buit fa més soroll
que qualsevol cançó.
I el rellotge s’empassa la nit,
i jo torno al mateix bar.
Porto a dins mil coses per dir-te,
però no sé per on començar.
No vull mitges veritats, ni excuses de bar,
no vull “ja ho parlarem” quan és massa tard.
Vull la teva boca dient-me “queda’t” sense pensar,
encara que el món ens trenqui… no em deixis anar.
Amb l’orgull fet miques, aprendrem a estimar,
amb les mans plenes de culpa i el cor despullat.
Que l’amor, quan és real, sempre sap tornar,
però torna ferit… i jo el vull al teu costat.
(Ohhh, si, al teu costat)
(ohhh, si)
Surto al carrer i m’ofego
caminant sol pensant en tu.
Rius que no em coneixen,
nits sense cap llum.
He rigut per no explicar-ho,
per fer veure que estic bé,
però el teu nom a la gola
no se’n va amb res més.
Si véns, no em portis promeses,
porta’m la veritat a la mà.
Jo no vull salvar-me sol,
jo vull tornar a començar.
I si et fa por tornar,
si et pesa tot el que hem dit,
vine igual… vine trencada,
que jo també vinc així.
Que el rellotge s’empassi la nit,
avui no em vull amagar.
Si et queda encara un “potser”,
vine… i fem-lo veritat.
No vull mitges veritats ni excuses de bar,
no vull aquest desert quan és massa tard.
Vull la teva boca dient-me “queda’t” sense pensar,
i que plogui memòria… però junts, sense marxar.
Que l’amor, quan és real, sempre sap tornar…
i si torna ferit… que es curi al teu costat.
(Ohhh, si, amor, al teu costat)
Plou… i el cel té memòria.
Jo… només vull la teva mà.
només vull
formar part de la teva historia …