La tele encén la sala buida,
sopar fred, la nit ens crida.
Dos silencis al menjador,
sense gana, sense escalfor.
Tants calendaris dins l’armari,
tants “després” per no mirar.
Ens parlem amb veu cansada,
com dos estranys a punt de marxar.
Les teves mans sobre el plat,
jo amb els ulls al vidre entelat.
Fa molt que el temps ens pesa tant,
com un abric massa gran…
(oh-oh, massa gran)
Però a la ràdio, sense avís,
toquen la nostra melodia.
Tres acords i el cor s’encén,
ens mirem i tornem a viure.
(tornem a viure)
Quan torna la nostra cançó,
torna el primer estiu.
Sorra als peus, sal a la pell,
riure fàcil, cor tranquil.
Quan torna la nostra cançó,
cauen els anys, cauen els murs.
Ens mirem com aleshores,
i el que era trencat… torna pur.
(torna pur)
Aquell bar mig clandestí,
llum de neó, fum i destí.
Tu cridant-me a l’orella:
“Vine a ballar, vine aquí amb mi.”
I jo, que sempre feia tard,
vaig arribar per quedar-me al teu costat.
Ara ens costa fins i tot parlar,
però la cançó ens fa tornar a somiar…
(tornar a somiar)
Quan torna la nostra cançó,
torna el primer estiu.
Sorra als peus, sal a la pell,
riure fàcil, cor tranquil.
Quan torna la nostra cançó,
cauen els anys, cauen els murs.
Ens mirem com aleshores,
i el que era trencat… torna pur.
(torna pur)
He deixat caure l’orgull,
entre plats i gots bruts.
Tu m’agafes fort la mà,
com el primer cop a la pista.
Cantem la tornada fluixet,
dos cors dins el mateix duet.
Tremolo i dic: “Ho sento… amor”,
i em respons amb un petó d’amor.
(un petó d’amor)
La tele queda en silenci,
els plats encara a la taula.
La cançó s’apaga lenta,
i tu i jo… ens diem “T’estimo!!!”.
(oh-oh, T’estimo)
(oh-oh, T’estimo)