Ens vam trobar en un match, una nit sense dormir,
notes de veu i històries llargues, riures pel camí;
l’algoritme em marcava el teu nom com a destí,
i el cor feia “typing…” abans d’escriure “sí”…
Poso el telèfon en mode avió quan ets amb mi,
que el món s’esperi: avui el temps el fem aquí;
cap notificació, només el batec que em diu,
que tot el que busco és mirar-te així.
Quan cau la nit a la parada on vas venir,
el soroll de la ciutat de sobte es fa petit;
rius i m’abraces, ja no vull fugir,
tot sembla més fàcil si et quedes amb mi.
Si algun dia torno a perdre’m pel camí,
prometo escoltar-te abans de dir que sí;
aprenc els teus límits, tu aprens de mi,
i fem de la calma el nostre destí.
Poso el telèfon en mode avió quan ets amb mi,
que el món s’esperi: avui el temps el fem aquí;
cap notificació, només el batec que em diu,
que tot el que busco és mirar-te així.
Deixa que plogui fora: dins tenim estiu,
penjo els “i si…?” a l’armari de l’oblit;
si el món truca fort, no li obrim avui,
mode avió als cors, i el temps diu que sí.
Poso el telèfon en mode avió quan ets amb mi,
que el món s’esperi: avui el temps el fem aquí;
cap notificació, només el batec que em diu,
que tot el que busco és mirar-te així.
Quan marxis, deixa un petó al coixí,
quan torni el soroll, jo em quedaré aquí;
demà t’escric, avui només et sento dins de mi,
mode avió al cor, i al cap només “sí”.