Et sento a l’aire quan la nit m’acarona,
com un record que mai no perdona,
la teva veu m’arriba suaument, tan real,
i en cada somni et busco sense final.
Camino sola, però et tinc a prop del cor,
les estrelles m’escriuen el teu nom amb llum d’or,
quan tanco els ulls, et veig, em mires, somrius,
com si els dos encara fóssim vius.
Més enllà del cel, t’espero amor meu,
on el temps s’atura i res no és breu,
quan la lluna ens miri, sabrà la veritat,
que fins a l’infinit, t’he estimat.
El vent em dibuixa històries d’ahir,
m’expliquen secrets que no vull oblidar,
i encara que el món em faci patir,
amb tu sé que puc tornar a volar.
Si pogués trencar la distància cruel,
si pogués tocar-te encara un cop més,
la vida seria un miracle fidel,
i no hi hauria més silencis ni perquès.
Més enllà del cel, t’espero amor meu,
on el temps s’atura i res no és breu,
quan la lluna ens miri, sabrà la veritat,
que fins a l’infinit, t’he estimat.
En cada estrella hi ha una abraçada,
en cada albada, la teva mirada,
i fins que el destí ens torni a unir,
jo et seguiré fins al darrer camí.
Més enllà del cel, t’espero amor meu,
on el temps s’atura i res no és breu,
quan la lluna ens miri, sabrà la veritat,
que fins a l’infinit, t’he estimat.
Una altre versió